LES BOTIGUES MOVISTAR

Ahir vaig entrar a una botiga Movistar. Bàsicament es necessiten dos requisits per fer aquest pas: paciència i molt de temps. És curiós observar el típus de gent que allà s'hi concentra. Davant meu hi havia un senyor panxut i amb bigoti, amb una jaqueta de pell de plàstic, hortera, hortera. Davant d'ell, dos "quilles", "peli-tenyides" , amb pantalons campana passats de moda, dos talles per sota la seva, amb les runyoneres a l'aire i amb extencions al cabell fins a mitja esquena...lleig, lleig. A davant d'elles una família; els pares i dos nenes rosses, petites i maleducades. Una d'elles reptava pel terra com una serp fent cas omís a les amenaces de la seva mare...quin personal. Davant d'aquest, un matrimoni de mitjana edat, amb classe, ben vestits, de marca...gent elegant. I darrera de tots ells, jo, pal plantada 45 minuts, amb les meves metxes de pija, acabada de sortir de la pelu, amb arrecades i penjoll de Tous, botes de pell negres, pantalons estrets, mocador al coll, bolso del H&M (diuen que és tendencia barrejar car i econòmic) i ulleres de pasta granates (per cert, un dia parlaré sobre les ulleres de pasta, perquè a molts blogs les tracteu de forma despectiva. Bé, no a les ulleres, sinó a les persones que en portem).

Que fàcil és etiquetar a la gent per la forma de vestir, oi?

P.D: no volia parlar d'això, sinó del mòbil que em van regalar amb els punts acumulats. Un mòbil amb internet gratuït durant un mes. És el primer cop que tinc internet al mòbil. Al vespre, un cop a casa, vaig perdre la vista mirant videos del You tube per la diminuta pantalla. Creieu que val la pena pagar aquest servei?

US ESTIC MOLT AGRÏDA

M'ha fet molta il.lusió tornar d'aquest pont de quatre dies i trobar-me els vostres comentaris. Només volia que ho sabèssiu. Sou els millors!

ANUNCI ODIÓS!

Digueu-me que no sóc la única persona a qui fa ràbia l'anunci del Kinder Bueno...dos persones adultes (una d'elles en Flipy del Hormiguero!!!!....), en un aeroport, davant d'una màquina de xocolata Kinder, amb una actitud infantil, de criatures de 5 o 6 anys, amb frases del tipus: ""este és mio..." (només li falta dir: jolin!).

Des del primer dia m'ha semblat un anunci ridícul, patètic i poc currat. El posat de la model, tonta, quan en Flipy li ofereix una altre possibilitat i diu "ui no, demasiado pesado para mi..." amb cara de bleda assoleiada...mare meva. A la seva vida real la xocolata només l'ha vist en fotos...

Aquests de Kinder l'estan cagant, volen ampliar el seu target a un públic més adult. Fins aquí ho trobo raonable. Però amb anuncis d'aquest tipus no arribaran massa lluny. Em pregunto, quina classe de publicistes hi ha al darrera? són dolents a matar.

POSAT-HI FULLES!

L'altre dia, per telèfon, a un client descontent, vaig dir-li: "si no t'agrada com t'ho he fet, posat-hi fulles". Aquesta expressió el va ofendre de mala manera. I no li trec la raó. La qüestió és que d'això ja fa 15 dies o més i el senyor en qüestió no para de trucar al meu jefe, queixant-se de la meva actitud maleducada i sol.licitant una disculpa (de part meva). Total, que avui a les 10h del matí tenim un "careo": el meu jefe, ell i jo. El que vol, és que em baixi els pantalons i li demani perdó. Ja se sap, el client sempre té la raó. Però en aquest cas el tiu va fer mèrits per treura'm de polleguera. Però bé, això no justifica els meus modals...

El pitjor de tot és que l'home no tolera, i així ho ha manifestat, que sigui una dona qui li hagi plantat cara. El paio ha tingut merders amb altres companys meus, tot homes, però a ells no els ha demanat un perdó públic. A mí, que sóc dona, i tal com em va dir "vinguen d'una dona aquesta actitud és inadmisible" em toca baixar del burro. I després de molt reflexionar-hi...ho faré. El sentit comú em diu que tiri per aquí.

SERGI AROLA COMPRA A LID'L????

He flipat amb el darrer anunci dels supermercats Lid'l. En ell, es veu el cuiner Sergi Arola fent números. Quan veu que no se'n surt diu: me voy a Lid'l. Conclusió: Si vas a menjar a algun dels restaurants de Sergi Arola, et serviran productes barats del Lid'l. Des del meu punt de vista, aquest anunci el desacredita com a cuiner i com a empresari. Per menjar paté del Lid'l, em quedo a casa. No se, cadascú que pensi el que vulgui. Però deu estar molt malament aquest senyor economicament, per posar la seva imatge al servei d'un dels supermercats més concurreguts per la població marroquina (de baix nivell adquisitiu). D'això se'n diu tirar pedres al seu propi teulat.

MADAME BOBARY

Madame Bobary era una dona infeliç i adúltera. Enamoradissa, immadura, poc segura d'ella mateixa, s'alimentava de l'admiració que despertava a les persones que l'envoltaven. La seva bellesa era l'única virtud de la que se servia per aconseguir allò que volia, per manipular. Vivia en un món de fantasia tenyit d' aires de grandesa que l'anaven acostant al precipici indefectiblement. Amb aquest panorama el drama està servit. Casada amb un metge de poble, la seva vida li sembla poca cosa, buida, pobre. Per això busca, en relacions adúlteres, emocions immediates, carn per el seu ego...bé, la història té molt matisos que no tinc temps d'explicar. Però moltes dones, en un moment donat, han sigut Madame Bobary. I desgraciadament, hi ha moltes Madames Bobary pel món, desgraciant la seva vida i enfonsant la vida de les persones que realment les estimen.

Sempre és el mateix, us hi fixeu? la oposició continua amb la realitat que ens envolta és el que porta a les persones a valorar la vida a través del reconeixament dels altres. La vida s'ha de valorar per ella mateixa. No la pots deixar en mans dels altres ni reduir-la a moments d'emoció. No té llògica. És infantil. Aquí ho deixo

L'HOME, EL MILLOR AMIC DE LA DONA

El meu prototip d'amic ideal és una persona d'ente 29 i 49 anys, educada, respectuosa, amb sentit de l'humor, irònica, intel.ligent, que li agradi escoltar (o ho faci veure), que no és passi l'estona parlant d'ella, que li sobri sentit comú, generosa, eloqüent, amb personalitat (que es deixi manipular lo just)...però la característica fonamental que ha de tenir, és que sigui un home. Un gènere molt més noble amb el qual es poden establir relacions molt més sinceres, profundes i perquè no, divertides.

Les amigues, dones, pel contrari, no saben el que és l'amistat. En tinc i n'he tingut. Però en totes hi ha un denominador comú: no són aigua clara. Amb les dones pot haver-hi bon rotllo i en ocasions, certa complicitat, però l'AMISTAT profunda amb una dona, dura dos dies.

Deu ser algo innherent en la biologia humana. Segur que té un perquè. Però a mi ja no m'importa.